Sobre el passat de la nostra cultura material: al·legat en favor de la conservació del moble corbat.

CONSIDERACIONS GENERALS.

Aquesta entrada és una defensa no solament de la revalorització del moble corbat en general i especialment valencià, que he fet des de sempre, sinó també un argumentari en favor de la conservació del moble corbat: consells perquè els valencians, els catalans i els illencs, gent mediterrània en particular, conserven el disseny que tenen a les seues cases i moltes vegades ni se’n donen conte. Precisament aquest any 2022 aquesta defensa és oportuna perquè celebrem la capitalitat mundial del disseny de València i Barcelona és la Ciutat Europea del Bosc. I el moble corbat és disseny i fusta. No veieu que un bon penjador de paret de fusta corbada és un prodigi de funcionalitat i bellesa?

Foguera de Sant Joan amb moble corbat.

He de confessar, com a col·leccionista, que si en tres minuts no puc contar els forats de corc d’una cadira o un balancí, per exemple, no l’agarre. Aquí és on podrien entrar en joc les purificadores fogueres de la nit de Sant Joan. Però, per favor, no ho cremeu tot! Ja sé que cada any es cremen a València obres monumentals molt ben dissenyades que costen molts diners i esforços, però no és necessari estendre aquest costum a totes les esferes de la vida. Per exemple, en la fotografia de la foguera que he posat amb moble corbat hi ha una cadira que avui en dia, a Viena, alguns experts consideren que va ser dissenyada per l’arquitecte Adolf Loos (entre nosaltres… s’equivoquen). Però el missatge és correcte: no s’ha de cremar tot, hem de ser selectius.

El moble corbat que teniu a les vostres llars, siga vienés o valencià (o murcià, que també n’hi havia), és fusta -de faig- i disseny. Clar que normalment no se sap qui va ser el dissenyador, així i tot és disseny: de vegades copies (el que no haja copiat la cadira núm. 14 de Germans Thonet que aixequí la mà), altres inspiracions o coincidències, i d’altres exemples de la recerca de l’originalitat i la distinció. S’ha de tenir en compte que, en aquella època, a la València de principis del segle XX no hi havia premis de disseny i qui es posava la medalla era el fabricant que feia una patent més o menys aconseguida i el dissenyador quedava en l’oblit. Així era.

LLUITA CONTRA EL CORC.

Exemple de forats fets pel corc.

Si hi ha poc corc vosaltres mateixos el podeu matar (d’alguna manera provisional perquè el faig bullit és l’aliment més saborós pel corc) amb una xeringa i mata corcs que és fàcil de comprar a les drogueries (no direm marques). Si teniu cera del color del moble per tapar els forats encara millor perquè així, a la primavera següent, podreu saber si ha sortit de nou el corc i tornar a tapar-lo. Però la feina principal ja estarà feta. Vull dir que els tarongers també s’han d’arruixar cada any, per exemple i no protesta ningú. El millor i més segur és portar la cadira o el balancí -o el penjador evidentment- a un establiment especialitzat que el desinsecten amb anòxia (no es un virus, vol dir falta d’oxigen) o amb molt baixes temperatures (no tireu un balancí a la piscina ni a la basa per favor!). Si son de fiar te donen un paper on consta alguna garantia que mai serà eterna.

HI HA MOBLES QUE SON BONICS.

Els pesats del Moviment Modern ens han ficat al cap que la bellesa està en la funcionalitat. Normalment, els mobles corbats de les cases són no solament funcionals sinó també bonics, clar que «de gustibus no est disputandum». «Bonic»: aquesta és una paraula que sembla que està prohibida al món del disseny, això no obstant, molt moble corbat té aquesta propietat i la gent ho veu i ho sent: «és bonic» o «és una preciositat». Hi ha cadires amb formes diferents i balancins amb una estètica difícil d’igualar avui en dia i que pot anar des del modernisme a l’abarrocament més agosarat. De vegades, a més a més, té qualitats estructurals bones en el sentit que és resistent. Si el moble era dels nostres avantpassats encara és més bonic.

LA REIXETA TRENCADA.

Parlem de la reixeta: és un treball manual complex que es feia a mà per les dones cobrant molt poc salari i era una part important de la plusvàlua de l’empresari durant molts anys perquè implicava un terç del cost de fabricació aproximadament. Si veieu una reixeta feta a mà, sobretot si està sencera i en bon estat, agenolleu-vos, hi ha moltes hores de feina al darrere. Si la reixeta està molt trencada es pot reparar o substituir a mà: hi ha encara gent que ho fa (només cal mirar a Instagram i en trobarem). No vos queixeu del preu que vos demanen: és una feina especialitzada i laboriosa que s’ha de pagar amb justícia. I a més a més l’estètica geomètrica de la reixeta ben feta és encisadora.

Dones fent reixeta a la fàbrica de Ventura Feliu i fills. Fotograma de la pel·licula de 1929.

RESTAURACIÓ.

La qüestió de quines peces s’han de restaurar és molt subjectiva. Jo, que soc una mena d’especialista, podria dir «conserva aquesta i crema l’altra». Però si hi ha raons sentimentals tots els intents de reparar-les estan justificats. Si vols que la peça es veja a un museu haurem de ser més restrictius (és solament una opinió perquè ara als museus es troba de tot). A les exposicions que he fet sempre he descobert molta empatia de la gent perquè a casa seua tenen moble corbat dels avis i àvies o recorden haver-se gronxat en un balancí fins a destrossar-lo. No ho cremeu: forma part de la vostra vida i de la vostra història. Recuperar aquest moble corbat és una forma de reconciliar-mos amb el passat de la nostra cultura material. I els restauradors són precisament els nostres millors amics. En aquest sentit hem de ser revolucionaris.

Manifest per la reparació.

REDISSENY.

Si és una peça més aviat corrent que es pot utilitzar, però no hi ha recursos per restaurar-la tenim la possibilitat de redissenyar-la. Si una cadira és per tenir a casa i no per exposar a un museu no passa res si li posem una fullola per sobre del seient. Es pot fer de diferents maneres i gustos, tanmateix també és una solució. És útil, pràctic i sostenible.

Hi ha gent que es dedica a fer mobles nous amb peces antigues de fusta corbada, el diuen redesign (en anglés queda més glamurós). A les mateixes fàbriques de moble corbat ja es feia perquè quan se’ls hi trencava una barra durant el corbat aprofitaven la peça trencada per a tornar a dissenyar un altre moble. És per exemple, el cas del balancí «olímpic» de la casa Jacob & Josef Kohn, amb tres semicèrcols a cada banda que són peces trencades durant el procés del corbat. Era una mena de reciclatge sostenible d’aquella època: dissenys que surten dels errors en el procés de producció.

Aquesta pràctica de redissenyar va ser una de les contribucions més importants de l’amic, restaurador i especialista Ulrich Fries, de Berlín. Quan va tancar la botiga va fer una «performance» de categoria com si fos un valencià autèntic: una falla gegant que finalment ell mateix va indultar i va repartir les peces entre els veïns.

Ulrich Fries. Falla de moble corbat indultada feta a Berlín.

Hi ha altres formes de redesign i d’utilitats que es poden aplicar al moble corbat, lògicament. Algunes són molt imaginatives perquè la creativitat no té límits: a l’estiu es pot instal·lar un «ventilador mecànic» -privilegi de Miguel Simó- a un balancí per estar més fresquets.

Full de publicitat del fons de l’Arxiu Administratiu de Barcelona sobre l’Exposició Universal de 1888.

UNA ACTITUD EXEMPLAR

Quin sentit té cremar avui uns mobles que, si hi havia per exemple, un incendi a la fàbrica de Fills de D.G. Fischel, a Niemes (Bohèmia), la secció de bombers de la fàbrica anava corrent a salvar-los del foc? La seua actitud és exemplar: pugen per les escales jugant-se la vida per treure cadires i bonics seients de xapa gravada en un simulacre de 1896. Al segle XXI tot això ja no ho podem cremar.

Secció antiincendis de la fàbrica de Fischel a Niemes (Bohèmia). Àlbum fotogràfic de 1896.

LA MEUA CASA ÉS EL MEU MUSEU.

A principis del segle XX, quan es va desenvolupar la fabricació de moble corbat, a Viena i a València, es feia tot de manera industrial, amb els criteris de l’època. A moltes llars del nostre país hi ha aquests mobles. Ara és el temps de recuperar totes aquelles antiguitats industrials -normalment tenen més de cent anys- per ser més sostenibles. Com diu la dissenyadora Patricia Urquiola: «Les sales d’estar de les persones són els nostres museus»: Süddeutsche Zeitung Magazine, (21 Januar 2022).

Portada de diari alemany (21 de gener de 2022).

Un comentario sobre “Sobre el passat de la nostra cultura material: al·legat en favor de la conservació del moble corbat.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.