El moble corbat valencià i la modernització de l’habitat: fotografies d’una exposició al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València (2024).

Exposició en el Centre Cultural La Nau (Universitat de València), del 19 de desembre de 2023 al 21 de gener de 2024.

ESTÈTICA I RAÓ. EL MOBLE CORBAT VALENCIÀ I LA MODERNITZACIÓ DE L’HÀBITAT (1880- 1936).

En les albors del segle XX es va produir a València un primer intent de modernització en el qual el moble corbat va tindre un paper molt rellevant. Primer, perquè va significar la transformació del taller tradicional d’ebenisteria en la moderna fàbrica de producció seriada, a partir de la racionalització de la producció que implicava l’adopció de la cadena de producció i muntatge com a model; també el mateix disseny de les peces produïdes en sèrie, introduïa una nova lògica de simplificació d’elements constructius i dels sistemes d’acoblat, per a obtindre la màxima resistència estructural amb el mínim nombre d’elements. En segon lloc, l’estètica resultant d’aquest nou procés de transformació de la fusta, i aquest nou mode d’organitzar la producció i la construcció de les peces, va suposar un canvi radical i complet de l’àmbit domèstic: els mobles es van alleugerir en els seus pesos i en els seus volums, es va simplificar la seua neteja i conservació, les seues línies amables i lleugeres dibuixaven siluetes que embellien els espais sense recarregar-los, com sí que ocorria amb el moble artesanal historicista, generant així la primera estètica moderna al nostre país.

El moble corbat valencià, que tant d’èxit va tindre a Espanya en el primer terç del segle XX entre la burgesia i les classes populars urbanes, és fruit d’una cultura material industrial importada d’Àustria-Hongria a la fi del segle XIX. La tècnica i els dissenys desenvolupats per Michael Thonet i els seus fills (Germans Thonet) van ser seguits per altres fabricants de “moble de Viena” com Jacob & Josef Kohn i Fills de D. G. Fischel. A València es va incorporar aquesta cultura material a través del port. Des que José Trobat depositara la primera patent de corbat en 1880, van aparéixer diversos industrials en el sector com ara Salvador Albacar, Ventura Feliu, Joaquín Lleó i Luis Suay. Ells van sedimentar la gran expansió del moble corbat en els anys vint i trenta fins a la fundació de La curvadora valenciana en 1935. Tot això va suposar en el seu moment un assaig de modernització reeixida en el sector del moble en el context social i econòmic de la València de llavors.

En aquesta transformació, la dona va ocupar un lloc molt destacat en incorporar-se plenament a la fàbrica de moble corbat en la majoria de les seccions en les quals es dividia el procés de fabricació, i a l’ésser l’agent actiu de la transformació i modernització de l’hàbitat, prenent les decisions fonamentals sobre quin mobiliari comprar en els nous espais comercials. El moble corbat valencià és testimoniatge d’aquesta doble modernització en la qual la dona emergeix com a força de treball i com a consumidora activa.

L’exposició s’articula a partir de dos grans eixos, la fàbrica i la llar, que serveixen per a posar en valor la importància de la dona tant en el seu paper fonamental a les fàbriques de moble corbat com en la modernització de l’hàbitat.

La fàbrica: la raó productiva.

Habitualment s’ha representat el món del corbat amb un home musculós doblegant una barra de fusta dins d’un motle metàl·lic. No obstant això, les dones tenien un paper molt actiu en els altres treballs importants del procés de producció: l’elaboració de les reixetes, el poliment de les peces, el tintat i envernissat i l’empaquetatge. Dels documents històrics es dedueix que quasi la meitat del personal de les fàbriques a València eren dones que, en general, cobraven menys que els homes.

A València les fàbriques eren pròximes a entorns urbans i la fusta de faig s’importava a través del port des de les ciutats de Trieste i Fiume (actual Rijeka, Croàcia), destacades ciutats comercials d’Àustria-Hongria.

L’arquetip de la fàbrica de moble corbat és un complex de terrenys i edificis amb fumeral, tancs de vapor i tallers especialitzats, apte per al treball d’un nombre considerable de treballadors i treballadores. L’extracte de la pel·lícula de 1929 mostra el procés de producció del moble corbat a la fàbrica de Ventura Feliu i la rellevant presència de les dones en una indústria de València del primer terç del segle XX.

La nova llar burgesa: la raó utilitària.

Els catàlegs de moble corbat mostren una diversitat de mobiliari dirigit a les creixents classes mitjanes. Aquests catàlegs comercials són el nou instrument per a la comercialització del mobiliari juntament amb els centres comercials com a nous espais per a entrar en contacte amb els productes. La compra per catàleg i el centre comercial conviden la dona burgesa moderna a prendre un paper més actiu en les decisions de compra.

En la fabricació de moble corbat també hi havia productes específicament dissenyats per a les dones. Per exemple, estaven pensats per a elles les cadires de nodrissa i les cadires de costura o labor, cadires baixes per a poder realitzar aquestes funcions amb major comoditat. Encara que no estaven destinades a elles exclusivament, sí que es concebien perquè elles les utilitzaren en les seues funcions familiars de cura dels infants els atractius bressols de fusta corbada i les cadires altes infantils per a menjar que tan populars van ser a la fi del segle XIX i principis del XX. El propòsit era promocionar el moble corbat com un factor de confort per a les classes acomodades.

Així com hem vist que la producció exigia la participació de les dones de les classes obreres, a la fi del segle XIX l’oferta del producte anava dirigida principalment a satisfer el consum de les incipients classes mitges. La propaganda de l’època reprodueix aquest estereotip de la dona burgesa en una llar confortable dotada de moble corbat. Amb el pas del temps i l’augment de la demanda, va anar popularitzant-se també el moble corbat entre les classes populars urbanes. El balancí, com a exemple paradigmàtic, es va difondre tant a Europa com a Sud-amèrica i es va convertir en una icona del nou hàbitat burgés i urbà.

Les peces de l’exposició són fabricades en sèrie a València generalment entre 1880 i 1936. Les reixetes de cadires i balancins estan fetes a mà, sent originals o restaurades per l’especialista Mariona Velasco, de Barcelona.

Comissaris: Xavier Giner i Julio Vives. Disenyador: Fernando Ortuño. Organitza: La Nau (UV)- Arxiu Valencià del Disseny i Fundació Caixa Vinaròs.