En tot el país el moble corbat originari de Viena va tindre una gran implantació entre 1870 i 1900 aproximadament. La dècada del 1890, va ser l’època daurada del moble de Viena. Tant Germans Thonet com Jacob & Josef Kohn tenien sucursals a Barcelona i Madrid i venien mobles corbats a tot arreu, des de Sevilla fins a Oviedo. Un fabricant important de Bohèmia com a Fills de D. G. Fischel que, com els altres esmentats, va participar en l’Exposició universal de Barcelona de 1888, tenia la seua seu principal a Màlaga i possiblement aquesta és la raó per la qual es troben molts mobles d’aquest fabricant a Andalusia. Fischel també va tindre una influència destacada en el moble corbat que es va començar a fer a València a la fi del segle XIX i principis del segle XX. És un tema que necessita més investigació.
La veritat és que a principis del segle XX els fabricants valencians de moble corbat van començar a competir en bones condicions amb el moble de Viena, fenomen que es va consolidar entre 1914 i 1918, durant la Primera Guerra Mundial, perquè les importacions d’Àustria-Hongria, que era una de les potències bel·ligerants, van quedar interrompudes. Per una banda, als fabricants els hi faltava la fusta, que normalment importaven des de Trieste, per altra, s’obria un mercat considerable de béns de consum ben a prop. El moble de Viena mai es va recuperar d’aquest cop després de la guerra, tot i que als anys vint i trenta encara es feien –particularment per la casa Grifé i Escoda-, algunes importacions des de Txecoslovàquia, país nascut de la dissolució de l’imperi Austro-hongarés i on havien quedat localitzades les fàbriques més importants de moble corbat. Des dels anys vint fins a la Guerra Civil Espanyola el moble corbat es va convertir en sinònim de moble a València. Va ser una època d’expansió.
En aquesta entrada del blog volem fer referència sumària a les connexions que hi havia entre la producció valenciana de moble corbat i el moble que es consumia majoritàriament a Catalunya, en certa manera plantejar l’existència d’un «corredor mediterrani del moble corbat» en aquella època, aplicant a aquest sector una expressió de moda actualment i des de fa massa anys. És cert que el moble corbat valencià no tenia, per així dir, un «nom» en el mercat. Era també «moble de Viena» o moble corbat a seques. Però un estudi de la recepció del moble corbat valencià a Catalunya proporciona informació significativa sobre aquest tema i la seua dimensió.
Ventura Feliu (1893-1916), Fills de Ventura Feliu (1916-1926) i Fill de Ventura Feliu (1926-1936) eren els fabricants que encapçalaven la producció de moble corbat a València. Al voltant del 1900 hi ha molta documentació que testifica que el mobiliari corbat dels Feliu era un dels principals productes a la venda en els Magatzems «El Siglo» de Barcelona. No sols a través de l’examen dels catàlegs que coneixem entre 1900 i 1913, on poden identificar-se els mobles de Feliu sens dubte, sinó a través de postals i fotografies dels mateixos magatzems en les quals s’aprecia que aquests mobles estaven a la venda i s’utilitzaven amb naturalitat com a mobiliari d’ús corrent en les seues estances. Les típiques cadires Art nouveau amb la seua peculiar trava poblaven el saló de lectura i escriptori dels Magatzems.
Els tamborets del Café «Nou Liceu», en la Rambla (Pla de la Boqueria, núm. 4) portaven la trava Feliu igual que algunes de les cadires dels Magatzems Damians, les del vestíbul que donava al carrer Tallers. Els balancins del pati de l’Hotel Peninsular al carrer Sant Pau de Barcelona (1912) i els del saló de l’Hotel Central de Vilajuïga (Girona), per posar alguns exemples, eren el model de Ventura Feliu conegut com a balancí «corba d’anguila» pel peculiar llaç que continuava a partir de les espirals. Es coneix una fotografia de la petita Dolors Canals Farriols (1913-2010), que va ser una puericultora molt destacada a la seua època, amb un balancí infantil de Ventura Feliu també amb la corba d’anguila (fotografia d’Ignasi Canals Tarrats de l’Arxiu històric fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya). Enrique Feliu, participant en l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, va encarregar la seua pel·lícula sobre la fàbrica a una editorial cinematogràfica catalana (Trilla, S.A.) i s’anunciava en «La Veu de Catalunya» d’aquell mateix any. En aquells anys el representant de Feliu a Catalunya era Alejandro Clement amb seu al carrer Diputació núm. 110 de Barcelona.
Amb freqüència es troba en el mercat antiquari de Barcelona moble corbat dels Feliu. A vegades les peces que es conserven en algunes institucions són mobles destacats, com el bressol que estava exposat a la Casa-Museu Gaudí i que s’atribuïa fa temps al disseny del mestre d’obres Francesc Berenguer (1866-1914), atribució fins a un cert punt comprensible pel context donat que ell era l’autor del projecte de la casa on va viure Antoni Gaudí, però errònia.
En el cas del fabricant Luis Suay (Arrancapins, núm. 21, València), passava una cosa semblant. També es trobaven les seues cadires amb la peculiar trava als catàlegs de mobles de «El Siglo». Els Magatzems Santa Eulàlia (Boqueria 1, 3 i 5), el café «Gran Liceu» en la rambla del Centre, núm. 3, el menjador de l’Hotel Marcet, a Montserrat, i el menjador de l’Hotel París de Figueres, per exemple, les tenien. La mateixa trava de les cadires del café-salón Pérez, d’Utiel, que encara hi són, o de les cadires del café del casino liberal d’Algemesí. La cadira de piano del Col·legi de la Presentació d’Arenys de Mar portava la trava Suay.
Però el que va tindre més èxit a Catalunya d’aquest fabricant va ser un balancí de laterals continus -model núm. 26 del seu catàleg- inspirat en un model del fabricant vienés Jacob & Josef Kohn. És coneguda una fotografia de la galeria coberta de la casa del carrer Casp núm. 36 de Barcelona feta per Ignasi Canals Tarrats, on pot veure’s aquest balancí (Arxiu històric fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya). Com és lògic es pot contrastar la mateixa peça en llocs diversos com el saló d’esbarjo del Balneari de Broquetas de Caldes de Montbui, la Casa Deulofeu de Puigcerdà o el saló per a tuberculosos de la Residència de la «Quinta de Salut l’Aliança», a Barcelona. Era un balancí elegant i lleuger i a la burgesia li agradava.
Per altra banda, la botiga d’hules de Joaquín Rosich en l’antiga Plaça Santa Anna de Barcelona tenia, en 1914, el mateix model de cadires valencianes estil Secessió vienesa que les de la cafeteria i restaurant de l’Estació del nord de València, de l’arquitecte Demetrio Ribes (1875-1921) i és un model que es pot veure actualment a la Guanteria Alonso del carrer Sant Anna, núm. 27.
Salvador Albacar va ser un cas especial i també tot un personatge. L’any 1907 va obrir una botiga en el número 10 del carrer de Balmes, a un tir de pedra de la botiga de Germans Thonet al carrer Pelayo número 40, que estava a la vista. Els compradors havien de triar entre el moble de Viena -a un preu- i el moble corbat valencià -a un preu segurament més baix- amb característiques molt similars, salvant totes les distàncies. Això és el que li va succeir probablement al propietari de la botiga de camises Francisco Puig, al carrer Pelayo, núm. 32, l’any 1914: supossem que quan va veure els preus va passar de llarg davant de la botiga de Germans Thonet en el número 40 del mateix carrer i va caminar uns passos més fins a la botiga d’Albacar del carrer Balmes per a quedar-se unes boniques cadires núm. 63 del seu catàleg, les mateixes que hi havia al menjador del Col·legi «ibérico» del carrer Salmerón (actualment Gran de Gràcia) núm. 177 o a la «Merceria y novedades Hijo de J. Bonás» al carrer del Carme, núm. 3. El mateix efecte devien produir els preus del moble corbat valencià en l’ànim del propietari de l’Hotel Regina, al carrer Vergara, números 2-8, l’any 1917, a l’hora de comprar cadires pel seu menjador, tenint en compte que solament havia de caminar uns passos per entrar a la botiga d’Albacar.
El preciós bressol de la Casa senyorial «La Granja» a Esporles (Mallorca), és un model d’Albacar. L’Hotel Subur de Sitges va comprar les cadires del seu restaurant a aquest fabricant valencià -es pot constatar perquè a les fotografies es veu que portaven la seua trava patentada-. El famós escriptor, pintor i historiador Feliu Elías es retratava en el seu estudi en un balancí modernista d’Albacar, fotografia que va ser publicada a la revista La esfera, l’any 1917 i es conserva a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. En el Balneari de «Las mercedes», de Figueres els clients s’asseien a les habitacions en balancins del model «Exposició 1909», patentat per Albacar aquell any amb motiu de la celebració de l’Exposició regional a València. Les cadires amb la trava en forma de «S creuada horitzontal» envaïen les estances del casino de la Rabassada i el teatre-sala d’espectacles del casino del Tibidabo: aquests degueren ser grans contractes, en termes més actuals serien casos del que s’anomena «mobiliari contract» (quin barbarisme), que fa referència a moltes unitats per establiments oberts al públic com hotels i restaurants. Eren cadires funcionals amb una estètica acceptable.
Ni tan sols la Societat d’Atracció de Forasters, que publicava la revista «Barcelona Atracción» va poder escapar a la influència dels mobles d’Albacar: en les seues oficines, l’any 1913, tenia unes cadires amb braços modernes que eren visibles en el catàleg de 1911 del fabricant del Camí del Grau. Aquest model d’Albacar era molt semblant a un de la casa Jacob & Josef Kohn, portant al seu catàleg inclús el mateix número -723- que el del fabricant vienés. Albacar era així. De fet, va registrar una marca comercial anomenada «La viennoise».
El cas del fabricant Joaquín Lleó (i fills) també té interés. No coneixem un catàleg d’aquest productor valencià, però per patents registrades i anuncis es poden identificar algunes peces. Va ser popular a Barcelona la cadira amb la peculiar i sofisticada trava contínua que va patentar en 1909. Es trobava, per exemple, en la perruqueria dels Magatzems «El Siglo» inaugurada en 1915, en els magatzems de l’empresa AEG del carrer d’Aragó núm. 285, en els magatzems d’Enrique Borrás al Passeig de Gràcia núm. 37 i en la merceria «La Cubana» a la Ronda de Sant Pere, núm. 4. De tant en tant es descobreixen cadires Lleó amb la placa de la botiga de «Hermanos Thonet -Pelayo 40». La competència era tan forta que el venedor d’aquesta llegendària botiga recorria al moble valencià posant-li una placa que, com tothom hauria de saber actualment, no és suficient per a identificar al fabricant d’un moble, corbat o no.
Per fotografies antigues se sap quins mobles hi havia al saló de visites de l’Hospital de Sant Pau. Els balancins eren el model «Exposició 1909» de Salvador Albacar. En la reconstrucció que es va fer fa uns anys van posar dos balancins semblants que són de Ventura Feliu i fills. El model utilitzat es pot veure al catàleg de 1924 -model núm. 3- del fabricant del carrer Sant Vicent. En qualsevol cas, l’ambient lleugerament corbat de l’època està bastant encertat, a parer meu.
No vull oblidar-me de Múrcia. A Cartagena tenia una fàbrica de moble corbat Alejandro Delgado i Cia. En els anys vint el successor de Delgado va ser Fernando Delmás, que era originari de Vinaròs. Els seus mobles també es venien a Barcelona, particularment per part de Cánovas i Cia (carrer Ponent 3 bis A i B) i hi ha catàlegs d’aquest venedor que ho testifiquen en els que es poden veure els típics balancins grans i arabitzants de Delgado. Un exemple del seu ús és el retrat del fotògraf R. Estapé, de Mataró, on el lector retratat se senta en un balancí d’aquest fabricant, que és del mateix model que el dels balancins del vestíbul de la joia modernista Casa Viader, de Cardedeu.
Els fotògrafs de Barcelona utilitzaven en els seus estudis indistintament mobles de Viena i moble corbat valencià: es trobaven mobles d’aquesta última procedència almenys, pel que hem pogut comprobar, en els estudis de Niepce, Gausí, Pont i Rovira.
No eren valencianes les dues-centes cadires de la sala del Café de la Cooperativa La Canetense, a Canet de mar? Les cadires del Restaurant Elèctric de Les planes, inaugurat el 1917, eren probablement del fabricant valencià Vicente Crespo Carbonell si tenim en compte que surt exactament aquest model al seu catàleg comercial.
En fi, les cadires del Restaurant de Núria -el model que jo anomene, pel seu cor al respatller, «la cadira que t’estima»- eren fabricades per Vicent Garcia Miralles, a l’Avinguda Giorgeta de València, als anys vint i trenta del segle XX.
Evidentment hi ha molts més exemples, això és una selecció. Només ens queda suggerir que, si algun dia es fa una exposició catalana-valenciana sobre la història del corredor mediterrani, no s’obliden del moble corbat. Seria un oblit de la memòria històrica.
Mueble de Viena 